Model de llengua

De Català a Cort
La revisió el 08:40, 8 maig 2020 per Joan (Discussió | contribucions) (Creació de la pàgina)
(dif) ← Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova → (dif)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

PROPOSTA DE MODEL DE LLENGUA CATALANA PER A L’AJUNTAMENT DE PALMA

Introducció

Aquest model de llengua per a l’Ajuntament que proposam es vincula a funcions bàsiques de la institució, com per exemple gestionar i regular diversos aspectes del funcionament de la ciutat i comunicar informació oficial als ciutadans.

Aquestes funcions, que es poden classificar com a pròpies de l’ús oficial, demanen un registre formal. Segons la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (novembre de 2016), “en general, es consideren adequats en els registres formals dels parlars respectius els trets més consolidats i prestigiosos, sobretot si són compartits per diverses àrees dialectals”. D’acord amb aquesta premissa la Gramàtica, que és alhora descriptiva i normativa, ofereix sovint diverses possibilitats dins el registre formal.

Partint d’aquesta flexibilitat, la proposta de model es basa en l’utilitzat habitualment per l’Ajuntament de Palma des que es va restablir l’oficialitat de la llengua catalana a les Balears. Això no obstant, s’hi han introduït alguns canvis a partir del model que es descriu a l’apartat 2 del capítol IV del Llibre d’estil del Govern de les Illes Balears, titulat “El català de les Illes Balears”, el qual s’assembla al que de fet apliquen l’Ajuntament i d’altres administracions de les Balears, amb algunes diferències que responen a la necessitat per part del Govern de tenir en compte algunes varietats específiques de cada illa.

El model que plantejam segueix l’estructura i el contingut del que forma part del Llibre d’estil, però amb algunes peculiaritats i deixant de banda la qüestió del lèxic, a la qual més endavant dedicarem una proposta específica.

Finalment, cal recordar que aquest model que proposam cobreix una gran part dels usos lingüístics municipals, com són els administratius i oficials, però en queden al marge d’altres que també són importants, com els relacionats amb la difusió, la publicitat o la divulgació, dels quals també al seu moment es faran les propostes corresponents.

Aquestes són les formes que es proposen. A partir dels dubtes i dels suggeriments que ens arribin i dels que vagin sorgint en la nostra tasca anirem ampliant o concretant aquesta proposta de model.

1. Grup tl

S’ha d’utilitzar el grup tl (batle, revetla, espatla...) i no el grup tll.

2. Articles

S’ha de fer servir l’article estàndard (el, la, l’, els, les) en tots els casos, inclosa la transcripció d’intervencions orals i la toponímia, llevat de casos específics com poden ser la denominació d’altres municipis o la seva toponímia urbana.

3. Quantificadors

  • S’han de fer servir l’expressió qualque cosa i les formes qualcú, qualcun, qualcuna, qualcuns, qualcunes (pronoms), qualque (determinant singular) i alguns, algunes (determinants plurals).
  • En contexts negatius i en frases interrogatives s’ha d’utilitzar gaire en lloc de massa o molt: No té gaire arguments, Ha presentat la proposta sense gaire entusiasme, Estarà gaire estona a comparèixer?.
  • S’ha de fer servir la flexió de gènere del numeral dos: Només s’han modificat dues partides pressupostàries, Cal que es tenguin en compte els dos objectius.
  • S’han de triar les formes dels numerals cardinals desset, devuit i denou.

4. Possessius

  • S’han d’utilitzar les formes dels possessius femenins meva, teva, seva, i meves, teves, seves.
  • S’ha de posposar el possessiu en construccions que se solen iniciar amb una preposició: en contra nostre/nostra, de part seva, en nom teu, a parer vostre...

5. Connectors

  • S’ha de fer servir la conjunció doncs i no la forma idò (a més, s’ha d’usar per a indicar una conseqüència o una conclusió, no una causa): La moció no tindrà el suport necessari. Cal, doncs, presentar-ne una d’alternativa.
  • S’ha d’emprar la locució atès que i no donat que.
  • S’han d’usar les locucions no obstant això o això no obstant, i no la forma no obstant: Això no obstant, es tindran en compte les esmenes presentades.

6. Preposicions

  • S’ha d’utilitzar la proposició a davant les oracions d’infinitiu que complementen verbs o locucions verbals: Està interessat a iniciar el projecte, La tasca consisteix a garantir la prestació.
  • S’ha de fer servir la preposició en davant infinitiu amb valor temporal, i no al: En iniciar-se la sessió es debatrà una declaració institucional i no A l’iniciar-se la sessió es debatrà una declaració institucional.
  • En coordinar dos sintagmes introduïts per les preposicions amb i sense es pot eliminar el sintagma precedit per sense, però no coordinar les dues preposicions: Aquesta formació està destinada a persones amb feina o sense feina o Aquesta formació està destinada a persones amb feina o sense, però no Aquesta formació està destinada a persones amb o sense feina.
  • En la construcció temporal d’aquí a s’ha de mantenir la preposició: d’aquí a dos mesos, i no d’aquí dos mesos.
  • S’han d’utilitzar les preposicions davant, davall, damunt, darrere i dins sense la preposició de: davant les afirmacions, i no davant de les afirmacions.
  • No s’ha de fer servir la locució causal degut a: La iniciativa no s’ha posat en marxa per/a causa de/per culpa de/per mor de la falta de consens, i no La iniciativa no s’ha posat en marxa degut a la falta de consens. D’altra banda, es pot usar degut, deguda com a adjectiu: Les interrupcions del termini degudes a circumstàncies excepcionals s’han de justificar.
  • Els adjectius diferent i distint han de regir la preposició de, i no a: La situació és diferent de la que preveu la Llei, No es pot dictar una instrucció tan distinta de la vigent, i no La situació és diferent a la que preveu la Llei, No es pot dictar una instrucció tan distinta a la vigent.
  • S’ha d’usar la preposició composta per a davant els infinitius quan expressen finalitat: Va comparèixer per a comprovar la denúncia, El tràmit és imprescindible per a reparar la deficiència. En els altres casos s’ha de fer servir la preposició per: La sanció per conduir sense llicència és elevada, Li varen donar les gràcies per haver fet la gestió, La Junta de Govern ha optat per rescindir el contracte.

7. Pronoms

  • S’han de fer servir les formes reforçades dels pronoms febles em, et, es, en i us davant els verbs començats per consonant: us deman, però davant els que comencen pel so [s] s’ha d’utilitzar la forma plena se: se suposa, se centra.
  • Els atributs del verb ser —llevat dels locatius— s’han de substituir amb el pronom ho: És membre de la Junta de Govern > Ho és; L’habitatge rehabilitat ha de ser de primera residència > L’habitatge rehabilitat ho ha de ser.
  • Amb el verb estar l’atribut s’ha de substituir pel pronom hi: El recurrent va argumentar que les sol·licituds s’havien justificat però no hi estaven.
  • S’han d’utilitzar les combinacions de pronoms l’hi, la hi, els hi, les hi i n’hi, que corresponen al pronom li més els pronoms el, la, els, les i en, i no les equivalents amb el pronom li sense transformar (li’l, li la, li’ls, li les, li’n). A la combinació de la i hi s’ha de mantenir el pronom la (la hi i no l’hi): Havien d’entregar la documentació a la cap del Negociat però no la hi entregaren.
  • S’ha de fer servir qui a les oracions de relatiu substantives quan el pronom es refereix a persones: Només s’admeten al·legacions dels qui hi tenen un interès directe.

8. Flexió nominal

  • Per a fer el plural dels adjectius masculins acabats en –sc, –st i i –xt s’hi ha d’afegir –s: boscs, imposts, texts; però quan acaben en –ig s’hi ha d’afegir –os, amb el resultat –jos o –tjos: marejos, desitjos.

9. Flexió verbal

  • La 1a persona del singular del present d’indicatiu s’ha d’escriure amb desinència zero: escolt, recorr, analitz, oblic, desitj.
  • La 1a persona del singular del present d’indicatiu dels verbs acabats en consonant + –iar i consonant + –ear s’ha de conjugar amb la desinència –i: estudii, idei. No s’ha de confondre amb el present de subjuntiu, en què la i final du dièresi: estudiï, ideï.
  • La 1a persona del singular del present d’indicatiu dels verbs acabats en consonant + –oar i consonant + –uar s’ha de conjugar amb la desinència –u: incou, avaluu.
  • La 1a i la 2a persones del plural del present d’indicatiu de la primera conjugació s’han de conjugar amb les desinències –am i –au en: demanam, demanau.
  • L’imperfet de subjuntiu dels verbs de la 1a conjugació s’ha de conjugar amb –às,–àssim, –àssiu…: compràs, compràssim, compràssiu.
  • La 1a i la 2a persones del plural del perfet de subjuntiu s’han de conjugar amb l’auxiliar hàgim i hàgiu (i no haguem i hagueu): hàgim tramès, hàgiu exposat.
  • Els verbs irregulars de la 2a conjugació acabats en –ènyer s’han de conjugar amb les formes amb –ny: (jo) constreny, constrenyi, constrenyéssim.
  • la 1a persona del singular del present d’indicatiu dels verbs néixer, créixer i merèixer s’ha de conjugar amb –esc (meresc); el passat simple i el present i l’imperfet de subjuntiu, amb –eix (mereixé, mereixi, mereixés).
  • Als verbs incoatius (servir, decidir, definir…) s’ha de conjugar la 1a persona del singular del present d’indicatiu amb –esc, i amb –eix la resta de persones d’aquest temps verbal i les del present de subjuntiu que en duen: decidesc, decideixes; defineixi, defineixis...
  • S’han de fer servir les desinències –eim i –eis a la 1a i la 2a persones del plural dels verbs caure, creure, dir, dur, fer, jeure, riure, seure, treure i veure: queim/queis, creim/creis, deim/deis, duim/duis, feim/feis, jeim/jeis, reim/reis, seim/seis, treim/treis i veim/veis.
  • S’han d’usar els participis de verbs irregulars de la 3a conjugació acabats en –ert/–erta: establert, complerta, ofert.
  • Algunes qüestions relatives a determinats verbs:
    • Tenir i venir i el seus composts:
      • Les formes amb arrel tònica s’han d’escriure amb e: tenc, tenguis; venc, venguis, i les que tenen arrel àtona, amb –i–: tinguem, tindrà; vinguem, vindrà.
      • Els derivats de tenir (obtenir, contenir, abstenir-se, retenir, sostenir, etc.) s’han de conjugar com tenir (obtengui, obtingut)¸ i els derivats de venir (convenir, esdevenir, sobrevenir, etc.), com venir (convengui, convingut).
    • Ser:
      • Per a l’infinitiu s’ha d’emprar la forma ser: No cal ser resident per a obtenir la bonificació.
      • La 1a persona del singular del present d’indicatiu ha de ser som: Som el responsable del manteniment.
      • La forma del participi és estat, no sigut: No ha estat possible notificar la resolució.
      • No s’ha de fer servir la construcció formada amb el verb semblar i l’infinitiu de ser com a equivalent a diuen que, es veu que: Sembla que es convocarà la reunió aviat, en lloc de Sembla ser que es convocarà la reunió aviat.
      • S’ha d’utilitzar el ver ser, i no estar, amb adjectius com fadrí, casat, viu, mort, sord, brut, buit, calent, clar, cru, dur, eixut, espès, fosc, fred, humit, net, pla, ple, salat, sec, tendre...: S’han queixat que el menjar que serveixen mai és calent.
    • Dur:
      • Al present d’indicatiu s’han d’utilitzar les formes duc, dus, du, duim, duis i duen i les formes del participi han de ser duit, duita, duits i duites.
    • Fer:
      • Les formes de la 1a i la 2a persones del plural del present de subjuntiu han de ser facem i faceu.
      • Les formes de la 2a persona del singular i del plural de l’imperatiu han de ser fe i feis.
    • Obrir:
      • Les formes de la 2a i la 3a persona del singular i la 3a del plural del present d’indicatiu han de ser obres, obre i obren.
      • La forma de la 2a persona del singular de l’imperatiu ha de ser obre.
    • Omplir:
      • Les formes de la 1a, 2a i 3a persones del singular i 3a del plural del present d’indicatiu han de ser umpl, umpls, umpl i umplen.
      • La forma de la 2a persona del singular de l’imperatiu ha de ser umpl.

10. Concordança del participi

Quan el temps verbal està format per l’auxiliar haver i un participi, i el complement directe és un pronom feble de tercera persona o el pronom en, el participi ha de concordar en gènere i nombre amb el complement directe: No l’han acceptada [la sol·licitud] per manca de documentació, Els absents no poden argumentar que no els havien avisats, Havien previst tres reformes però al final només se n’han executades tres.

11. Passat simple i passat perifràstic

  • Es poden utilitzar tant el passat simple com el perifràstic (exposà i va exposar), i fins i tot es poden alternar en un mateix text. Cal tenir en compte que l’acumulació de formes perifràstiques pot afectar el text i que la 1a persona del singular del passat simple (jo exposí) s’usa molt poc.
  • La 2a persona del singular i la 1a, 2a i 3a persones del plural del passat perifràstic s’han de formar amb les formes auxiliars vares, vàrem, vàreu i varen.